Travessa subterrania Tête Sauvage – Sala Verna
Probablement és la travessa subterrania més popular del Sistema de la Pierre Saint-Martin, exigent i bonica en parts iguals.
Estem parlant de gairebé 9km de recorregut i més de 800m de desnivell amb una mica de tot, pous verticals, algún pas estret, meandres, galeries fòssils, grimpades i desgrimpades, sales immenses, galeries inundades, cascades, el Gran Cañon…
Informació d’interès
El Sistema de la Pierre Saint Martin està a la frontera franco-navarresa, nomès tres de les seves boques estàn a terres navarreses, la Sima de la Piedra de San Martin (actualment tancada per les autoritats espanyoles), la Sima C.50 de la Contienda, i la C.226 Sima Grande de Llano Carreras.
Gran part del sistema es troba en territori francès, així com les set boques diferents d’accès Gouffre du Pourtet, (M.31), Gouffre du Beffroi (SC.3), Gouffre Moreau (M.3), Gouffre Tête Sauvage (D.9), Gouffre des Partages, Gouffre Pascal (SL.3) i el Túnel de la Verna.
En totes les travesses es pot sortir pel túnel de la Verna, però nomès la S.C.3 i la Tête Sauvage estàn instal·lades per baixar en doble
Permisos
Per poder visitar la cavitat s’ha de demanar el permís corresponent a l’ARSIP (Associació per l’ Investigació Espeleològica Internacional a la Pierre St Martin), es fa via mail des de la seva pàgina web www.arsip.fr
Ells són qui coordinen l’activitat espeleologica al massís. A la web hi ha un calendari on hi ha les visites i exploracions programades.
Es tracta de voluntaris, per tant en ocasions la resposta a la petició de visita pot tardar en ser contestada. En el nostre cas van tardar un mes.
Fitxa de la travessa Tête Sauvage – Sala Verna
Nom: Travessa Tête Sauvage – Sala Verna
Desnivell: -840m
Recorregut: 8’6km
Coordenades UTM (WGS84)
Entrada:
– 30T
– X: 684046
– Y: 4759109
Sortida:
– 30T
– X: 679514
– Y: 4760780
Departament: Pyrénées-Atlantiques
Municipi: Sainte-Engrâce ( Urdatx-Santa Grazi en euskera)
Cartografia: 1446ET Et Tardets-Sorholus. Arette (TOP25 IGN France)
Temps d’aproximació: 45′ sense 4×4, 3′ amb 4×4
Temps d’exploració: de 15h a 24h
Temps de retorn: 15′ fins el parquing. 30′ de cotxe per anar a buscar l’altre vehicle
Cordes utilitzades: 2x60m 1x15m
Logística de cotxes i aproximació
El més cómode és disposar de dos vehícles, amb el primer vehicle anirem fins el poble de Sainte-Engrace, passarem per davant l’esglèsia romànica i baixarem per la carretera fins el riu, creuem pel pont i seguim per una pista en bon estat, farem 5km i aparcarem a l’esquerra de la pista on hi ha un espai per a deixar el cotxe, deixarem el nostre permís visible.
Amb el segon cotxe anirem a l’estació d’esquí de la Pierre de Saint Martin. Si no disposem de 4×4 aparcarem a l’esplanada del telecadira de Pescamou. Si tenim 4×4 seguirem per la pista de Pescamou, passarem per un refugi de pastors, seguim la pista ascendent i al trobar una altre edificació girem a l’esquerra, una forta pujada i en un punt on la pista gira a l’esquerra trobarem un petit pàrquing a la dreta, aquí deixarem el cotxe.
Pujarem una mica a l’esquerra del pàrquing, hi ha un gran forat protegit amb malla metàl·lica, des d’aquí ja veiem un gran rascler, a escasos 50m hi ha la boca de la Tête Sauvage, amb un pal vermell just al costat.
Sense 4×4 haurem tardat 45′ en pujar, amb 4×4 s’aparca a 3′ de la boca.
Retorn Sala Verna
Un cop sortits del túnel EDF, baixem per la pista i la seguim poc més d’1km fins a trobar el cotxe.
Tan sols ens quedarà anar a buscar l’altre cotxe que varem deixar a l’estació d’esquí de La Pierre de Saint-Martin (30′ de cotxe)
Descripció travessa Tête Sauvage – Sala Verna
Actualment, la boca de la Tête Sauvage ja no té la petita construcció i la coberta de fusta, la van retirar el 2014, deixant la boca tal i com era quan es va decobrir.
Està reequipada per l’ARSIP amb químics i cadenes Inox el 2001.
Un cop a la boca ens equipem ràpidament, ja que comença a plovisquejar una mica i no volem quedar molls abans d’hora.
Són les 11h del matí, i en Carlos, l’Eduard i en Marc ens disposem a entrar sota terra per passar-nos’hi un bon grapat d’hores.
Pous de Tête Sauvage
L’entrada de la Tête Sauvage consta d’un seguit de pous que et fan baixar fins a -355m, la tirada més llarga que nosaltres varem fer va ser de 50m. Als primers -180m hi ha instal·lades unes pèrtiques metàl·liques que en ocasions molesten més que no ajuden, ja que poden quedar enganxades les cordes al recuperar-les. Sabem que tenen l’intenció de desintal·lar aquestes pèrtigues, de moment encara hi són.
Es poden utilitzar les pèrtigues per baixar segons lo confiats que estigueu i/o els riscos que vulgueu assumir. Nosaltres vam utilitzar les pertigues en alguns pous curts.
També hi ha algunes capçaleres que es pot muntar passamà per arribar-hi, a elecció de cada grup valorant seguretat/velocitat.
En 3h30′ ens plantem a la base dels pous (-355m), ja som al Respiradero.
És un petit forat d’1m de diàmetre on hi ha un fort corrent d’aire, i per on hi passa el petit rierol d’aigües gèlides (3ºC). Hi pot haver més o menys aigua, tot i així és pràcticament impossible no sucar.
Aquí ens posem el neopre, i guardem els monos interiors a les bosses estànques, anirem més lleugers de pes si no es mullen. El cordura ens el posem a sobre del neopre.
Sala Cosyns – Gran Canyon
Passem el Respiradero, realment l’aigua està freda, un cop molls el millor és anar fent, no cal còrrer però tampoc fer parades innecessaries que ens farien agafar fred ràpidament.
Un nou meandre, i un parell de pous de 6 i 8m ens porten fins la Sala Cosyns. Petits pous i escalades (equipades en fixa) ens fan evitar fins a 4 sifóns, arribem a la Sala Pierrette, seguim cap a la Sala Monique, de dimensions més cosiderables (100x30m), al final d’aquesta sala entrem en territori navarrès.
Creuem la Sala Monique fins arribar a una fisura horitzontal i descendent d’uns 5m que ens deixa cause directes a un llac de 20m. Amb l’ajuda d’un passamà travassem el llac i ja som a la Sala Susse, més gran que l’anterior (280x50m) i molt concrecionada.
Remontarem la Sala Susse per la dreta seguint unes balises fins la part més alta. Seguim per una aresta dirección oest que aviat descendeix amb un fort pendent fins al riu de la Piedra de San Martin, acabem d’entrar al Gran Cañón
Gran Cañón – Túnel del Viento
El Gran Cañón és el tram mes agraït que trobarem per progressar, d’1,5km de llarg, amb el sostre entre 40 i 100m d’alçada. El terra de grava i sorra, podrem caminar còmodament, alguns llocs amb l’aigua fins el pit.
Està dividir en dos per la Gran Barrera, un gran desprendiment que evitarem per la dreta amb un R4 instal·lat en fix, seguit d’un pas estret que ens torna a deixar al riu i a la connexió amb la C.50 de la Contienda (entrada navarresa al sistema de la Piedra de San Martín) a la nostra dreta.
El segon tram del canyó, també de fàcil progressió, es van estrenyent les parets fins a punts de menys d’un metre d’ample, el que fa que el nivell de l’aigua vagi variant de la cintura al pit.
Arribarem a un punt que l’aigua es fa pas per un petit saltant i just en aquell punt apareix una corda fixa (E4), estem al Embarcadero, remontem la corda i aquí comença la Galeria de las Marmitas.
Atents a aquest tram, val la pena anar parant per anar comprovant la topografia i evitar pèrdues. Es tracta d’una galeria fòssil on de tant en tant et trobes petites marmites amb aigua.
100m desprès de l’Embarcadero la galeria es divideix en dos, agafarem la de la dreta, que sembla la menys evident però és la que té continuitat, Notarem corrent d’aire.
Seguirem trobant més marmites, passat un R2 seguim uns 20m i haurem de grimpar (corda fixa) a la dreta per accedir a la Gran Cornisa, ens queda un llac de 20m sota nostra.
Un R6 ens deixa a la base de la galeria, continuem fins a trobar una E4 amb cordes fixes a l’esquerra i al moment agafar la galeria de la dreta que ens porta a una rampa ascendent amb fang, trobarem una esquerda a la dreta de menys d’un metre d’ample amb una corda fixa (E5), és El Shunt de la Hidalga accedim a la Galería Príncipe de Viana, alerta que tenim un P25 just al costat.
Seguirem per la galeria fins a trobar el Lago de los Pasamanos, nosaltres tot i duu neopre fem servir els passamans de la dreta per evitar elà mxim possible l’aigua, tot i així hi ha un punt que un petit ràpel de 2m ens deixa de pet a l’aigua havent de fer els últims metres per dins, l’aigua arriba fins el coll.
Estem a la Sala Príncipe de Viana, lloc on es troba el Túnel del Viento. El Túnel del Viento és un llac que pot arribar a sifonar, aquí et mulles sí o sí, hi ha un passamà que t’ajuda amb la progresión per dins l’aigua.
Nosaltres duiem uns flotadors per evitar enfonsar-nos en excès. El punt amb el sostre més baix hi deuria haver uns 50cm.
Són les 20pm, portem 9h de travessa, passat el Túnel del Viento ja ens podem treure el neopré, decidim caminar una estona més abans de canviar-nos per agafar calor.
Túnel del Viento – Sala de la Verna
A partir d’aquest punt la cavitat canvia totalment, el sostre el tindrem constanment 100m sobre nostre, i trobarem grans sales amb grans esfondraments amb muntanyes de blocs de fins a 100m d’alçada que haurem d’anar superant. No us oblideu d’omplir d’aigua les cantimplores, ja que estarem unes quantes hores que tot i escoltar el riu, no hi tindrem accès.
Caminem anant seguint les nombroses fites i balises gairebé una hora més, ja hem entrat en calor i és totalmente necessari omplir les dipòsits.
Fem una parada d’una hora per treure’ns les neoprens i menjar algo calent. No hi ha temps per descansar més, amb la parada ens hem refredat un altre cop i més val posar-nos en marxa.
Passem per la gran Sala de la Navarra (220x50m), un pas “estret” (tenim el sostre a 5m) acaba la Navarra i comença la Sala Lépineux, on al sastre d’aquesta veurem un gran forat negre, és el final del P320 de la Sima de la Piedra de San Martín, on hi va haver el fatal accident de Marcel Loubens el 1952.
No podem evitar parar una estona i rememorar l’accident de Loubens, és un lloc històric per l’espeleologia. Estem davant la camilla metàl·lica on Marcel Loubens va agonitzar durant 2 dies abans de morir. El trencament del llaç terminal de cable que utilitzaven per pujar-lo va fer que es precipités des de 10m d’alçada, causant-li lesions mortals. El cos romandrà a la camilla fins que no es va organitzar una expedició per extreure’l de la cavitat, això fou el 1954, dos anys desprès de la seva mort.
Seguim. Baixem l’empinada rampa de la Sala Lepineux a buscar un R10 entre un caos de blocs, accedim a la Sala Casteret. Aquest resalt s’el coneix com a Paso de Gibraltar, per ser el punt on tornem a trepitjar terra francès, cosa que no entenc gaire, fins on jo se Gibraltar és britànic.
Seguim les fites atravessant la Sala Loubens, al final d’aquesta tornem a estar al costar del riu, és la Galería del Metro, una de les poques zones amb formacions.
Una E6 a l’esquerra ens pujarà a una galeria que dona accès a la Sala Queffelec. Seguidament la Sala Adelie, al final d’aquesta sala dubtem una mica, el pas és per l’esquerra, s’ha de passar tumbat per una petita cornisa a tocar l’aigua i fins que no la veiem perdem uns 30′ donant voltes.
Entrem a la Sala Chevalier, de 400m de longitud. Val a dir que aneu amb bateries de recanvi, aquestes inmenses sales provoquen que li fotem canya al frontal i si badem ens quedarem sense llum.
La Sala Chevalier és una gran vall, que sembla que s’acabi tancant on l’aigua es precipita per una cascada, a la dreta trobarem un P6, el Diedro.
Les galeries sota el Diedro donen accès a la Verna, ens tornem a liar 30′ més, i això que era força fàcil, deu ser el cansanci acumulat que no ens deixen barrinar bé.
Hem de seguir aprop del riu, amb un passamà i una barra metàlica a l’alçada dels peus per ajudar-nos a passar. El Tobogàn (R4) no el reconeixem per enlloc.
Unes passerelles metàl·liques amb una petita represa artificial ens indiquen que hem arribat a la Sala de la Verna.
Sala gegant (la seva superficie equival a 9 camps de futbol), amb unes tuberies i passarel·les que esgarrifen. La companyia elèctrica francesa EDF en volia aproximar l’aigua per generar electricitat, actualment hi fan visites turístiques accedint del túnel de la Verna. Són tals les dimensions que el 2003 hi van fer volar un globus aeroestàtic .
Tan sols ens queda baixar les escales i caminar els 500m del Túnel de la Verna, túnel artificial on al final hi trobarem una porta metàl·lica, ja som fora!!
Són les 3 de la matinada, han passat 16 hores des de que entràvem per la Tête Sauvage. Foto de rigor i cap al cotxe, que plou i fa fred.
Coses a tenir en compte
Material i estrategia
Nosaltres vam optar per neopre complet, a més a més duïa una jaqueta de caïac per si tenia fred que nomès hem vaig posar a la parada d’una hora per menjar. Tot i la baixa temperatura de l’aigua (3ºC), si hi tornès, pel tram amb aigua tan sols agafaria el peto de neopre, una samarreta gruixuda de lycra màniga llarga i la jaqueta de caiac. Estalviant el pes i volum de la jaqueta de neopre, sabent que no podriem fer parades entre el Respiradero i el túnel del vent i que pude passaria fred en algun moment.
Nosaltres ens varem posar el neopre al Respiradero i ens el vam treure passat el túnel del vent.
La travessa es pot fer en 15h amb bona tècnica, bon estat físic i sense cap imprevist, tot i així ja sabem que amb l’espeleo el temps és molt orientatiu, aquest temps es pot arribar a duplicar o triplicar depenent del grup.
Per qui ho vulgui fer amb més calma podeu valorar si es vol fer bivac a dins, pros: es podrà anar més amb calma, descansat i no és tant exigent; contres: per fer un bivac còmode les temperatures són baixes i anireu més carregats.
Si sou un grup nombròs el millor seria fer dos equips, més de 5 persones fa que les esperes siguin llargues i s’acabi agafant fred.
Meteorologia
El túnel del vent és de fácil sifonar, fent impossible la travessa.
Durant el desgel de ben segur que estarà sifonat, la millor època per fer la travessa és a finals d’estiu.
Si plou la crescuda al sistema és inmediata i molt perillosa, s’ha de vigilar bé les pluges dels dies abans i la previsión del día que tenim pensat entrar.
Menjar
Si us plantegeu fer una travessa d’aquesta envergadura és que ja heu fet activitats abans i ja coneixeu les necessitats energètiques del vostre cos.
Agafeu menjar de sobres per si hi ha algún imprevist, lo ideal és anar picant i bevent cada dues hores, barretes, galetes amb xocolata, fruits secs, etc. I fer un àpat més contundent i calent cada 8h. Van molt bé els nudels, ja que no és necessari fer bullir l’aigua perquè és facin, o els sobres amb menjar liofilitzat.
Curiositat del nom Pierre de Saint-Martin
Des de temps immemorials els ramaders francesos i els navarresos tenien disputes per culpa de la pastura per la vall navarresa del Roncal (en euskera Erronkaribar). Perquè no hi haguessin problemes, els francesos donaven tres vaques a canvi de poder pasturar, fins que al S.XIV ho van deixar de fer. Això va provocar forts conflictes i fins i tot ferits i morts. L’any 1375 una sentència arbitral va imposar el pagament perpetu de les tres vaques “tribut de les tres vaques”, que els alcaldes francesos havien de donar al poble d’Isaba.
Així doncs, cada 13 de juliol, festivitat de San Martin, es reunien a la fita de terme nº262 i col·locant les mans una sobre l’altre deien a l’uníson “paix avant, paix avant, paix avant” (pau endavant).
Actualment s’ha convertit en una festa de germanó.
Breu història del massís de La Pierre Saint-Martin al massís de Larra-Belagua (Navarra) i comuna d’Arette (País Basc francès)
Text resumit i traduit de la pagina web de l’ARSIP www.arsip.fr
Actualment el Sistema de La Pierre Saint-Martin té més de 80km de recorregut i -1410m de desnivell explorats. Hi destaca entre altres el mític Pou Lepineux, de 320m, i l’impresionant Sala Verna, de 194m d’alçada i 245m d’ample.
1892-1907: Edouard-Alfred Martel descubreix varies cavitats a Ste-Engr Grâce i aprop del Col de la Pierre St.Martin.
1908-1909: Martel realitza dues campanes d’exploració al massís de Pierre St Martin. Acompanyat per Fournier, Rudaux, altres companys, portejadors i guies, inclòs Sauveur Bouchet de Licq, explora algunes cavitats aprop del pas de Pierre St Martin i per sobre del congost de Kakouetta. No pot arribar gaire lluny degut a la dificultat dels avencs i l’equipament massa bàsic. Però investiga i comença el descens de grans verticals com els avencs de Heyle i Utcipia.
1909: Martel, Fournier, Rudaux, Maréchal i els portejadors arriben al llac subterrani del canyó d’Olhadubie. Aquest serà el seu últim intent.
1933: Primer descens complet del canyó d’Olhadubie, 4500 m de llarg i 460 m de profunditat (Cazalet, Duboscq, Mailly i Ollivier).
1934: Cosyns comparteix el seu treball amb Martel, qui el posa en contacte amb Norbert Casteret. També rep el reforç de Van Der Elst; Pecher i Limbosch.
1934-1935: Cosyns i el seu equip baixen els 245 m per la paret de Kakouetta i entren a la cova de la cascada. També fan cota a l’avenc de Heyle (-255m) desprès d’haver baixat amb l’ajuda d’un cabrestant la vertical entrada de -155m. Durant les seves expedicions experimenten amb un sistema d’ascens autoblocant per cable, avantpassat dels nostres crolls i punys actuals.
1937-1940 : Cosyns i Casteret uneixen esforços. Amb Van Der Elst, descendeixen varis avencs, inclosos Utcipia i Heyle.
1946-1950: Passada la guerra, Cosyns reforça el seu equip amb noves incorporacions: Lépineux, Labeyrie, Ochialini, Rioux, Tazzief… Varis científics formen part de l’equip. Es reprèn la recerca del pas Pierre St Martin. Cosyns travessa en apnea el primer sifó del resurgiment de Kakouetta (15m, -4) i continúa l’exploració fins el sifó 3.
1950-1957: A encàrrec d’Electricité de France, F. Ravier estudia l’hidrologia del massís. Aquest geni i solitari hidrogeòleg realitza nombrosos acolorits i analitza les aigües del massís. És ell qui delimita i anomena, abans de ser descoberts, els dos grans rius subterranis de la Piedra: Saint-Vincent y Saint-Georges i traça els hipotètics cursos dels rius subterranis.
1950: Lépineux, Occhialini y Cosyns descubreixen aprop del Col de la Pierre un diminut forat precedit d’una gran vertical que calculen que té més de 300 m. El pou Lépineux acaba de ser descobert.
1951: Primer descens del pou Lépineux per Geoges Lépineux. La vertical de 320 m es baixa amb un cabrestant.
1952: Cosyns lidera l’expedició i dissenya un nou cabrestant. Casteret s’uneix a l’equip. S’instala un campament subterrani a la base de la gran vertical. Es descobreixen tres enormes sales i s’arriba al riu subterrani a -500m, comença la seva exploració però és interrompuda pel fatal accident d’en Marcel Loubens. Deixen el cos sense vida de Loubens dins la cavitat degut a les grans dificultats per recuperar-lo.
1953: Queffelec arriba a La Pierre amb un nou cabrestant. Els exploradors de Lyon, i alguns espanyols s’uneixen a l’exploració del sistema. El final de la sala Verna s’assoleix a -734m, en aquell moment récord mundial de profunditat. Els lionesos atravessen el primer sifó del ressurgiment d’Illamina.
1954: Aconsegueixen treure a l’exterior el cos de Loubens, fita amb gran impacte mediàtic. Els espeleòlegs, actors del drama del 52, cansats, o simplement fastiguejats, abandonen l’exploració de la Pierre St.Martin. Una era acaba però una altra comença a l’ombra de les expedicions franceses: els espeleòlegs espanyols de la Institucion Principe de Viana, liderats pel Dr. Penuela amb Arcaute, Santesteban, Eraso, realitxen importants investigacions aprop i al sud de la Pierre.
A principis de l’estiu del 1955, la majoria dels espeleòlegs antics i nous estaven ausents. Convençuts que no hi havia res més per descobrir, o perquè la cavitat estava cargada de masses records dolorosos per a ells. Tan sols queden pocs fidels, entre ells Queffelec i part del seu equip i els espanyols a l’altre costat de la frontera. Tots treballen pel seu compte però tots persegueixen el mateix objectiu: La Pierre.
1955: Els espanyols de IPV (Institucion Principe de Viana) realitzen una segona campanya al massís, explorant immenses zones verges (Contesa d’Arlas, Zampory, Ukerdi…). Descobreixen grans avencs gelats, com la Sima Echalecu (-200m) que no té aigua.
1956: L’EDF (Electricité de France), que volen captar l’aigua del riu subterrani de Pierre St.Martin, comencen a cavar un túnel a sobre de Ste-Engrace. L’equip de Queffelec descobreix l’abisme de Sauveur Bouchet amb la seva única vertical de -196m. El pou s’explora utilitzan un gat industrial.
1957: El túnel EDF s’obre a una petita cova d’on hi ha una surgència: la cova d’Arphidia. Casteret, Bidegain i Lépineux l’exploren durant 1 km.
1960: Financiats per l’EDF i les autoritats espanyoles, una expedició franco-espanyola descendeix el pou de la Pierre St Martin per realitzar una topografia de presició (Obra realitzada per topógrafs professionals no espeleòlegs). Aigües amunt, els espanyols aprofiten per continuar l’exploració i passar pel Túnel del Viento. Utilitzan la topografia, es completa la perforació del túnel EDF fins la Sala Verna.
1960-1964: Cosyns i el GSHP de Tarbes reanuden l’exploració del sistema Kakouetta (Trou Perdu, bufador Larrandaburu, forat Martin). A la cova de la cascada, els bucejadors de Namurs, es detenen al cinqué sifó.
1961: Partin d’una hipòtesis geològica, els espeleòlegs espanyols Juan San Martín, Félix Ruiz de Arcaute i Antonio Aratibel escalen el mur de la Sala Verna i descobreixen la galeria Aranzandi. Amb Queffelec i alguns membres de SC Rouen, descobreixen més tard els meandres de Maria-Dolores i Martine.
1962: Agafa el relleu, un equip dirigit per G. Lépineux arriba a la cota -845m a la Maria Dolores.
1963-1965: Després de varies expedicions, els equips de Queffelec (Rouennais, Espanyols, Pirineos, Montpellier y Parisinos) aconsegueixen la cota de -1006m més enllà del meandre Martine, al peu del pou Parmant, que segueix sent el punt més baix del sistema.
Abril del 1966: Conscients de l’evolució que tindrà l’espeleologia, del potencial del Massís de Pierre St Martin i del nou atractiu que tindrà sobre els espeleolegs, Max Cosyns, Corentin Queffelec, Felix Ruiz de Arcaute, Isaac Santesteban i altres fidels a la Piedra crean l’ARSIP (Associació per l’ Investigació Espeleològica Internacional a la Pierre St Martin).
L’objectiu d’aquesta associació és organitzar i coordinar el treball dels diferents equips, sintetitzar-lo, assegurar la difusió i buscar nous rius subterranis. Un altre objectiu, no menys important, serà assegurar la continuitat de l’aventura i la passió per la Pierre
Agost del 1966: S’aconsegueix la connexió entre l’avenc Tête Sauvage i el riu que exploren els espanyols. Amb una profunditat de -1167m, la Pierre trenca el récord mundial de profunditat que tenia la Gouffre Berger.
El coneixement del massís ha evolucionat considerablement. Amb un treball més enèrgic de l’ARSIP (especialment Queffelec, Arcaute i Cosyns) plantegen hipòtesis que permeten descobrir decenes de xarxes tan importants com el pou PSM. Poc a poc es va unint lo antic amb lo nou, i amb el boom de l’espeleologia dels anys 70 es canalitza l’exploració e investigació colectiva per sobre de l’assoliment individual o la competència entre equips.
1970-1971: Descobriment de la segona gran xarxa del massís, la Lonné Peyret (-717m). D’idèntica morfologia que la Piedra, és la prova que es van fundar les teories de Ravier i l’ARSIP. Però el preu a pagar és alt, Félix Arcaute perd la vida al riu.
1971: Descobriment de l’avenc de Bourrugues (-303m) i el seu riu subterrani sota l’estació d’esquí de La Pierre Saint Martin.
1972-1975: Els aixecaments topogràfics fets per Jean-Francois Pernette a Espanya, a Analarra, provoquen el descobriment de les primeres xarxes tributaries del sistema Saint-Georges planificades per Ravier: FR3 (-420m / 2000m), AN3 (-614m / 5000m) i AN6 (-405m / 1500m). Una vegada més, el descobriment d’un riu està marcat per una tragedia, Francis Zamora mor durant una inundación del opus de la AN3.
1975: Dues noves conexions amb l’abisme del PSM pels abismes M.3 i SC.3 porten la seva profunditat a -1272 i posteriorment a -1321m.
1975: Descubriment de l’avenc de Couey Lodge (-618m / 8000m) una mica más avall de l’estació d’esquí.
1977-1980: Prospecció completa aigües amunt del Pierre. S’exploren varis cents de cavitats, incluides SC.60 (-330, 1470m) i M.326 (-385,2200m).
1982: L’avenc M.31 s’uneix a la Pierre St Martin, la profunditat arriba als -1342 m.
1985: Descobriment del col·lector de tots els rius subterranis de la part nord del massís ala Trou de Renard (-208m / 2975m) a Ste-Engrace.
1986: Després de bucejar, el BU56 arriba a una profunditat de -1353 m.
1991-1995: L’AN.8 descobert el 1982 i y reprès 9 anys després proporciona accès a un nou riu sota Anialarra (-801m / 7180m).
1992-2002: Gran descubriment en els últims anys, Arrestéliako Ziloa, aigües avall del sistema St Georges Nord (54650m / -835m).
1993: Exploració després del terminal de Poggia a B.3, aturada a -728 m a un cinqué sifó.
1994-1995: Adquisició de BT.5 i unió amb BT.6.
1995-2001: Després de varis anys de poc éxit, arriba el M.413. Va ser batejat arran de l’abisme de Partages i el 2000 arribà al -1000 (-1097m) amb un desenvolupament de 23920m.
1996-2001: Després d’una serie de desobstruccions, passa a UK4, es deté en -717m
I desde llavors, la connexió de Partages amb la xarxa de la Pierre, Anialarra s’ha revisat de dalt a baix convertint-se en una gran xarxa de nés de 40km, Laminako Ziloa s’enfonsa a més de 140m de profunditat, l’aventura continua!